Totes les llengües tenen la possibilitat d'expressar el temps transcorregut entre la realització o l'inici d'una situació verbal i un altre punt de referència posterior, generalment el moment de l'enunciació. En català actual -de la mateixa manera que en la majoria de les llengües romàniques- aquestes nocions temporals es formulen per mitjà d'expressions oracionals amb el verb fer: Fa temps que se'n va anar / Fa dos anys que visc a Mallorca. En altres estadis anteriors, però, les construccions de temps transcorregut es constituïen amb els verbs haver i, en menor mesura, ser. El present estudi descriu, en diacronia, els canvis que han experimentat aquestes construccions en el català modern i contemporani. L'anàlisi lingüística parteix de dades extretes de corpus i es fonamenta en l'aplicació d'alguns conceptes de la Lingüística Cognitiva i la Gramàtica de Construccions. En aquest sentit, les transformacions més destacables entre els segles XVI -XX són (a) la irrupció del verb fer en l'àmbit d'expressió temporal i (b) la gramaticalització i la discursivització de les variants antigues amb el verb haver. D'altra banda, el llibre també revisa de manera general les característiques de les expressions temporals del llatí i del català medieval, amb l'objectiu de contextualitzar els processos evolutius posteriors. En definitiva, aquesta obra pretén contribuir a ampliar el coneixement dels principals recursos que té la llengua catalana per a establir un dels tipus de relació cronològica més freqüents.