Aquest llibre conté una anàlisi de la transició de la concepció d’Andorra com a una supervivència feudal, territori depenent, entre d’altres exclusius de sobirania, al reconeixement del Principat com a Estat sobirà i la ratificació de la seva condició de subjecte de ple dret de la comunitat internacional.
La concepció sobirana d’Andorra fou contradita a partir d’una mateixa dinastia absolutista regnant a Espanya i a França en el segle xviii. S’inicia amb ella un corrent d’involució seguit per les diverses formes de govern dels règims polítics que se succeeixen en els dos Estats veïns, i hi assoleixen el rang de «doctrines oficials», el nucli de les quals sobreviu fins al segle xx.
La situació resultant del corrent al·ludit es considera la introducció idònia en l’anàlisi del retorn a la concepció sobirana d’Andorra en termes de modernitat, quan el desenvolupament andorrà en tots els ordres suscita en l’interior del país una presa de consciència dels obstacles, que comporta per a l’estructuració institucional interior i per a la creixent necessitat d’acció exterior enfront dels nous reptes del Principat.