Aquest llibre conté vuit monografies sobre llengua i literatura catalanes dedicades a temes molt diversos. La que dóna nom al recull, Els camins del mar, ens mostra com es desenvolupa diversificadament el tòpic en la poesia catalana des del començament fins al final del segle XX. La que parla de l’omissió del pronom reflexiu en la construcció factiva ens fa de guia en un laberint i posa de manifesta la complexitat de certs fenòmens sintàctics. La sorprenent història de tuàutem –un mot nascut al segle XII al cor de la França i ara ple de vida i estimat a la Marina Alta– és objecte d’un llarg i minuciós estudi. D’Ovidi, ens diu una altra monografia, procedeix la complaença que sent Verdaguer a presentar, en l’Atlàntida ja submergida, situacions que mai ningú no hauria pogut imaginar. També es parla de la importància de l’expressivitat en la renovació lexical, dels mots que designen el “petó”, de la fal·làcia etimològica i encara de moltes altres coses, sovint en notes i excursos suggeridors. Aquest llibre, que s’emmarca dins el corrent filològic conegut amb el nom de “Llengua i Cultura”, ha estat escrit amb ciència i amb art, potser sobretot amb art, i això fa que la seva lectura sigui planera. No hi manquen tampoc ironia i sentit de l’humor.