La Bíblia constitueix, tota ella, un intent de trobament personal i real entre els seus dos actors, Déu i la humanitat. L’home bíblic té set de Déu, del Déu que li és vida, i alhora és fàcilment oblidadís de la seva condició d’amic del Creador. La seva amistat amb Ell es fa i es desfà, creix i minva, endut pels moviments del seu cor. La mística judeocristiana és inseparable de la condició finita i feble de l’ésser creat. No és una mística de la fusió, sinó una mística de la comunió.
Lluny de Déu no hi ha vida, però viure prop de Déu demana posar en qüestió la pròpia vida, entrar en una vida que té Déu com a inici i final.
Ja en el Nou Testament, Pau s’ha trobat amb un rostre concret: el rostre de Jesús mort i ressuscitat, i aleshores la mística de les ascensions ha quedat canviada en la mística de la identificació personal. Resta, és clar, una pregunta. Es pot dir que Jesús és un místic? En aquesta qüestió, com en tantes altres, la resposta ha de ser matisada. La relació de Jesús amb Déu és alhora el model i l’excepció.