Durant els primers anys de la dictadura franquista, una part de la lluita contra la dictadura es va descabdellar, en paral·lel, als dos costats de la frontera. Les velles forces polítiques que havien tingut un paper de primera fila durant la República i la guerra es resistien a perdre el protagonisme en aquesta nova etapa; però noves organitzacions, nascudes entre 1940 i 1945, començaven a disputar-los aquesta preeminència.
Els treballs reunits en aquest volum presenten alguns dels elements que van compondre la complexa panoràmica d’aquests anys . D’entrada, quan l’any 1939 es considerava l’exili com una situació irreversible permanent, cal veure els esforços del que quedava de la Generalitat republicana per aconseguir una mínima capacitat econòmica per organitzar aquest exili; també, en aquests moments, són analitzats els intents per trobar una sortida al col·lapse polític i institucional provocat per la derrota bèl·lica i l’èxode.
Més endavant, l’anàlisi se centra en una qüestió cabdal: com l’exili republicà català i les forces antifranquistes de l’interior van començar el llarg camí de divergències, divisions i enfrontaments que culminaria, en la conjuntura de 1947-1948, en la pràctica desaparició de la presència política de l’exili en l’oposició al règim a l’interior i la victòria, momentània, prèvia al seu propi fracàs, del Comitè Pous i Pagès.