Aquest llibre és una primera incursió a l’estudi de l’escena catalana en temps de guerra i revolució (1936-1939). Intenta d’oferir una visió del sistema teatral del trienni des de l’òptica d’un sector determinat de la intel·lectualitat catalana vinculada directament o indirectament al PSUC. L’anàlisi se centra en dues de les plataformes més significatives de l’òrbita intel·lectual psuquista: les revistes Mirador i Meridià. El discurs teatral que es vehiculà des d’aquestes dues publicacions girava entorn d’una valoració crítica de la situació de l’escena coetània i d’unes propostes teòriques que apostaven per la seva decidida renovació d’acord amb les noves circumstàncies bèl·licorevolucionàries. En el fons, es pretenia d’incidir en el desenvolupament del teatre professional i es posava al descobert la paradoxa flagrant entre l’organització socialitzada i la programació continuista dels teatres. Les deficiències de la socialització, les mancances de la política teatral del govern català, el fracàs d’iniciatives promogudes per crear un repertori adequat al moment o les dificultats de la dinàmica pròpia de la dramatúrgia catalana generaven un entramat de valoracions contradictòries i d’enfocaments diversos a propòsit de la renovació escènica en un context històric d’una extrema complexitat. El teatre esdevingué, de nou, un espai extraordinàriament vàlid per a confrontació política i cultural.