La Nova Cançó és una de les màximes contribucions a la cultura literària, musical i espectacular del país i d'Europa des de mitjans segle XX. Des de la reivindicació augural entre els anys 1959 i 1962, les tendències de rebel·lió i de modernitat a partir del 1968 es diversifiquen en diàleg de successives generacions amb els moviments poeticomusicals internacionals. Amb la cançó des del Mediterrani com a màxima referència històrica, a través de la interpretació original i la musicació de poesia clàssica i contemporània.
El llibre estudia el panorama dels creadors-intèrprets i les diverses creacions en el context geogràfic i social: la relació entre la cançó popular antiga i la moderna; les musicacions dels poetes de referència; la relació amb la chanson, la canzone i el folk, el pop i el rock; i els procediments estilístics i temàtics, a través de les metàfores cantades "al vent del món".