La particular situació que va experimentar l'illa de Menorca al llarg del segle XVIII (britànica entre 1708 i 1756; francesa fins al 1763; novament britànica fins a 1781, i espanyola fins a 1798, any en què tornarà a domini britànic fins a 1802) va provocar una perenne relació de conflicte entre les autoritats ocupants, especialment les que depenien del govern de Londres, de confessió anglicana, i les autoritats religioses menorquines, catòliques, subjectes, però, a l'autoritat del bisbe de Mallorca, amb seu a Palma i, per tant, en una illa que estava sota la sobirania d'Espanya.
L'autor explica i interpreta aquests conflictes fent una anàlisi profunda i acurada de pràcticament tot el segle XVIII (el bisbat de Menorca no s'erigirà fins l'any 1795), amb especial referència a l'estructura de l'Església menorquina, als conflictes interns i externs, al pensament polític i teològic dels seus principals protagonistes, i a la defensa numantina que els clergues menorquins faran de la immunitat eclesiàstica -per tant, de l'autonomia de l'Església respecte dels poders de l'Estat-; autonomia que es veurà particularment contradita quan, després de la conquesta de l'illa per "las Armas Catholicas del Rey de España", Carles III imposarà a l'Església menorquina la política regalista que impregna el seu regnat i el del seu fill i successor Carles IV.