Des de la infància, Llorenç Villalonga tenia un somni recurrent. Es tractava d'una locomotora situada en el passadís contigu al seu dormitori, fumejant, empresonada sense poder moure's pel seu gran volum, tot emetent una calor excessiva. «Mai no m ́ha abandonat −afirmava− aquesta màquina, horrible, molesta i absurda que m'ha perseguit i que és una mica la tònica del progrés actual». Diuen que molta part del que somiam no tracta sobre les circumstàncies del passat sinó sobre les que ens atemoreixen del futur. De fet, dins la història de la literatura les visions negatives són les més reiterades. Una de les obsessions villalonguianes fou relatar sarcàsticament el present desconcertant i el futur poc esperançador de la societat occidental. Andrea Víctrix (1974) s'inclou dins la literatura de tradició antiutòpica i constitueix una crònica de les actituds consumistes, deshumanitzades i antiecologistes dels anys 60 del segle XX, que assoliran el seu cim l'any 2050, moment en què s'esdevindrà una inevitable apocalipsi.